Nacionalisme català i basc: poc més que un club de futbol...

Ja han passat dos dies des-de la final de la Copa del Rei de futbol. Jo no he vist el partit, en general, no m´agrada el futbol, com a esport en primer lloc, i com empresa de manipulació social en segon lloc. Com que no l'he vist no puc jutjar les imatges ni les situacions. Si puc jutjar i ho faré aquí la dimensió política de tot aquest embolic.

Ja fa molt de temps que l'esport professional, el futbol, te més rellevància com a activitat exaltadora (i sublimadora) del feixisme creixent de la nostra societat que com a esport en sí mateix. Els jugadors, i els equips locals, son els nostres gladiadors i (suposadament) ens representen en el circ nacional. I darrerament, ja no només el rol esportiu entra en acció en cada partit. Cada vegada més els simbolismes nacionalistes son usurpats per a reforçar la afectivitat i emotivitat dels aficionats. Es barreja tot en una especie de cerimonia paroxística ritual, a l'estil dels dervicxos o els chiitess, que ballen extenuats fins a desmaiar-se. Si a això li barrejam la dosi de ostentació pornogràfica de riquesa malgastada en estadis, jugadors, cadenes de televisió i nòmines de directius. Tendrem el còctel just per a definir això com a moviments feixistes.

La instrumentalització descarada que fan els directius dels nacionalismes bordeja lo delictiu. S'apropien del símbols i el discurs per a afavorir-se i treure-n profit econòmic, omplen les seves butxaques a costa del pobre desgraciat que estalvia tot el mes per a pagar l'entrada. I la gent els hi ho deixa fer, sense cap problema. Els polítics feixistes i nacionalistes també en treuen profit d'això. En cap lloc tendran mai les seves consignes tanta difusió com a un estadi de futbol. En pocs llocs aconseguiran ells arribar amb el seu simplista missatge a tanta gent com a el futbol. I així el nacionalisme i el futbol copulen en una orgia de emocions i sentiments com a dos caragols hermafrodites l'un amb l'altra.

I aixó es el que passà l'altre dimecres per la nit. Amb la salvetat de que, aqueixa vegada, el govern Zapatero ho sabia, i no volia que aquella orgiàstica copula trespasés el virgo dels votants socialistes i ciutadans de la resta d'Espanya. Ningú no es creu que allò fos un error humà, la censura premeditada de les imatges reflecteix, en primerissim lloc la por fundamental del Nacional-Zapaterisme: Rodriguez Zapatero sap el que està passant i ho vol amagar. Ell sap el que ha fet i fins a on ha portat la unitat de la nació espanyola. I com que ho sap, ho vol amagar.

El mes vergonyós de tot es que aqueixa es la màxima expressió unànime que els nacionalismes poden concitar: el suport a un equip de futbol. Ningun partit independentista d'Espanya podrà mai ajuntar tants de milers de persones per a simbolitzar un rebuig a la corona. Per això ho fan als estadis. Prostitueixen el sentit de la competició esportiva i utilitzen als afeccionats per a la seva propaganda. D'altra banda, els futurs votants l'unic que coneixeran de aquesta gent es que estan fortament vinculats al ¡seu equip de futbol!. En definitiva, el nacionalisme català i basc son poc més que una exaltació de determinats clubs de futbol, lo qual no deixa de ser irònic i molt esclaridor.


Aixó es fa per que nosaltres, els ciutadans, els hi ho deixam fer. Els nostres governats tenen tanta por a la manipulació i instrumentalització dels aficionats futbolístics que temen tocar ni tan sols un pel als directius. ¿Quan deuen a la Seguretat Social els clubs, i a hisenda? ¿Per qué se subvencionen aquestes entitats, la majoria de capital privat, amb cuantiosos diners públics? Això, amics meus son preguntes sense resposta (oficial).

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Ah, i per si a algú l'interessa, a mí m'agrada (i el vaig practicar amb plaer) el rugbi. En primer lloc, el futbol es un esport mal dissenyat. Depèn massa del l'atzar i no premia l'esforç individual i col.lectiu dels esportistes. A més, es un esport professionalitzat, cosa que rebuig. El rugbi es l'antítesi del futbol: un esport on guanya l'equip més mentalitzat i més entrenat. On rès no es per fruit de l'atzar i on es respecte per igual a l'arbitre i al oponent. I quan cal sonar-lo de debò, donç es pot, dins del reglament. L'unic esport on el que fingeix una lesió es amonestat pels seus companys d'equip, i on les substitucións de jugadors es fan només per lesió certificada per sanitari al camp de joc. Un esport de truans jugat per cavallers...